[Xerrada] L’Imperialisme i la ruptura revolucionària

El passat 31 de març, des de l’FRML vam organitzar una xerrada sobre l’Imperialisme i la ruptura revolucionària, amb l’objectiu de contribuir a assentar les bases per a una comprensió caudal de l’imperialisme i, mitjançant la crítica directa a les seves preteses ruptures, sens dubte inconseqüents i insuficients, impulsar el desplegament de la ruptura revolucionària, enquadrada en els senders de la revolució proletària. En definitiva, mitjançant la satisfacció de les exigències teòriques dels nostres dies, orientar el pensament del proletariat pel curs pràctic del comunisme. 

 

https://blog.frml.es/index.php/imperialismo-y-ruptura-revolucionaria-material/

La xerrada va ser realitzada en un espai polític que persegueix, com a objectius fonamentals, posar sobre la taula els conflictes imperialistes del món i assenyalar, especialment, l’imperialisme otanista. Això últim s’explica ja que la nostra activitat es realitza i desenvolupa a l’interior de les seves fronteres. L’espai en si, la Plataforma Unitària i Popular contra la Guerra i l’OTAN, està composta per una gran heterogeneïtat d’organitzacions i, per tant, multitud de concepcions, moltes d’elles antagòniques, sobre l’imperialisme i l’antiimperialisme. Nosaltres, com a organització, no limitem la nostra activitat política a l’horitzó al que el propi espai se circumscriu, sinó que anem més enllà d’això, pretenent abastar el conjunt contradictori del sistema imperialista, més enllà de l’OTAN, o combatent caracteritzacions equivocades de l’imperialisme i la seva subversió. Així doncs, en la Plataforma, trobem un espai polític deconfrontació ideològica amb elements amb interès sincer en qüestions centrals per a les comunistes, que permet doncs, des de les nostres premisses i objectius polítics, forjar simultàniament una Línia pròpia, com a eina en tots els fronts de lluita, sobre un tema cardinal per a la tàctica comunista i que afecta, de forma directa, a les tasques que imposa la revolució social.

Al llarg de la nostra història com a destacament, l’estudi de l’imperialisme ha ocupat un lloc privilegiat, si bé és cert que la seva socialització no ha estat d’ampli abast (hem de destacar com a exemples, una xerrada realitzada al maig de l’any passat sota el nom de “Imperialisme avui” i un material fruit d’un ric treball col·lectiu, que va ser compartit en un espai de debat amb les organitzacions que van participar del mateix). Per això, i atenent-nos a la importància de l’Imperialisme, convidem al conjunt del MCEe a la comprensió teòrica adequada d’aquest fenomen i, per a això, a la discussió del material que adjuntem, en tant que part essencial de l’avenç de la Línia revolucionària i del retrocés del revisionisme.

Es tracta, per descomptat, d’una problemàtica central del nostre moviment, que travessa i vertebra els diferents espais d’acció social i política existents. No existeix cap espai de lluita parcial, parcialitzat al estar circumscrit al terreny de la burgesia pel seu -isme particular (els ecosistemes i l’ecologisme, els sindicats i el sindicalisme, la lluita de les dones i el feminisme burgès,etc.), tampoc en el propi Moviment Comunista de l’Estat espanyol, que no involucri una posició respecte a l’imperialisme: l’aclaparadora majoria, per interès vetllat o per inconsciència, la de la burgesia. És per això que desentranyar la seva naturalesa i la de l’antiimperialisme conseqüent són tasques de primer ordre.

Entenem que la forja d’una posició antiimperialista ferma, conseqüent, solament pot donar-se des de i en el marxisme-leninisme. I no exclusivament com a arma del comunisme contra corrents d’acció i pensament que li són alienes, sinó contra les seves pròpies derives i per al seu desenvolupament, capacitant-lo per fer front als combats contemporanis de la classe obrera revolucionària. Solament armat d’una concepció del món que integri a l’antiimperialisme com a pedra de toc pot el proletariat fer avançar les seves posicions polítiques d’avantguarda cap a l’abast del seu influx social. És en aquest procés en el qual enquadrem aquesta activitat política propagandística -així com les que puguin succeir-se-.

Recollim, en forma de Tesi, els punts vertebradors del contingut de la xerrada, com a invitació a la lectura detallada del material adjunt:

1. Constituint el grau d’abstracció en el qual es mouen la crítica de l’economia política que efectivament van desenvolupar Marx i Lenin, i sent aquesta un pas teòric necessari, és també quelcom que exigeix ser ampliat, essent insuficient per a la comprensió de l’imperialisme contemporani.

2. Cal explicar l’imperialisme, amb les cinc característiques essencials destacades per Lenin, com a esforç necessari, a través de l’expansió econòmica -amb la seva inserció en àrees estrangeres com a última etapa-, per fer front a les dificultats de valoritzar una massa de plusvalor decreixent, la restitució de la qual s’obté assegurant l’afluència de plusvalor addicional de l’exterior. Per tant, vinculant-ho a un estadi de desenvolupament necessari i irreversible del règim de producció modern.

3. L’aristocràcia obrera és la secció de la classe obrera que es beneficia materialment de l’imperialisme i de la superexplotació de les obreres de les nacions oprimides i del proletariat domèstic, que com a lloctinent de la classe capitalista en el moviment obrer constitueix, així mateix, la base material del seu conservadorisme polític i la seva subordinació a la ideologia burgesa.

4. El creixement de les economies europees de postguerra es dóna sota condicions molt particulars, i no constitueix, ni molt menys, una prova que el capital pugui garantir el creixement il·limitat de les forces productives -entre elles la classe productora-. És indicatiu precisament del contrari.

5. La globalització de la producció, i amb ella de la classe obrera, tan en magnituds absolutes com en relatives, és producte de l’evolució, imposada amb fèrria necessitat, de les relacions socials de producció del capital i del treball assalariat.

6. Les crítiques politicistes i antimonopolistes de l’imperialisme, a més de descansar sobre una comprensió errònia del mateix, són suports dels projectes socials de la petita burgesia i l’aristocràcia obrera, amb la pretensió d’incloure sota el seu paraigua polític a sectors no monopolistes de la burgesia.

7. La comprensió i combat de l’aristocràcia obrera és un sine qua non de la pràctica comunista en l’actualitat.

8. L’esglaó més feble de la cadena imperialista és aquell on el proletariat és més fort en termes ideològics i polítics; on es desplega, sota la forma de Partit Comunista, la dimensió política de l’acció revolucionària del proletariat organitzat.

Una vegada finalitzat el cos de la xerrada es va donar inici al debat posterior, sent la primera intervenció d’un militant d’Unificación Comunista de España (UCE) que, vinculant el capital monopolista a l’Estat, va reconèixer exclusivament el caràcter imperialista de l’oligarquia espanyola, colligada amb oligarquies estrangeres -principalment ianqui- de les quals depèn l’Estat espanyol. Va enunciar, per tant, que els Estats Units són el cap de l’imperialisme actualment existent i que tots els capitals (monopolistes i de segona línia) no poden posar-se al mateix nivell. Així doncs, va subratllar la impossibilitat de fer la Revolució sense un enemic clarament definit, de tal forma que, l’anàlisi de l’enemic, no pot variar en funció de la nostra força.

La nostra posició davant d’això, com van esgrimir al llarg del debat les camarades, és que si ens limitem a combatre únicament certes potències per la seva predominança en les contradiccions principals de l’imperialisme, perquè això pretén congregar a les masses entorn d’unes consignes i reivindicacions mínimes, l’objectiu estratègic desapareix de l’horitzó. L’enemic estratègic, fixat per la permanència de la claredat analítica del marxisme, és la classe antagonista, la burgesia en el seu conjunt, així com les relacions de producció sobre les quals sorgeix i s’assenta, és a dir, el capital com a forma de poder social substantiu. No obstant, el proletariat no és avui una classe independent políticament actuant. És per això que els passos han de donar-se en la direcció de la capacitació política de la classe per poder enfrontar, sota l’antagonisme polític, a l’imperialisme en tant que sistema mundial. Ara bé, la lluita de classes adquireix la forma d’antagonisme enfront d’un Estat, i el Partit Comunista, no pot enfrontar-se a l’imperialisme nord-americà -ni a qualsevol altre- sense haver enderrocat, prèviament, a la seva “pròpia” burgesia i, haver instaurat el poder polític proletari com a desplegament de la seva pròpia força i capacitat de mobilització militar de les masses.

Un dels presents va argüir que, en la concreció política de l’imperialisme durant la xerrada, es va exterioritzar únicament el relatiu a l’imperialisme americà, obviant el paper econòmic i d’un altre tipus que puguin tenir altres potències oposades al mateix -l’imperialisme rus i xinès-. Va ressaltar, per concloure, la importància de l’anàlisi teòrica d’aquests, doncs, assignant a la cadena imperialista una presumpta unidireccionalitat (de dalt a baix), es passa per alt la funció d’altres imperialismes i els conflictes entre ells.

Per descomptat, l’imperialisme no és solament una qüestió política -d’agressivitat-, sinó que existeixen contradiccions entre els diversos imperialismes (xinès, rus, etc.) a tots els nivells, però pel caràcter de la xerrada, no es va poder abordar una anàlisi geopolítica tan àmplia i particularitzada de totes les formes del propi imperialisme. Per això tampoc es van abordar les pròpies contradiccions entre els països integrants de la mateixa OTAN, com per exemple França – EUA a l’Iraq. Existeix, per tant, la necessitat de tal anàlisi, precisament perquè en els posicionaments respecte a conflictes internacionals es posa de manifest que la no consideració d’aquests imperialismes condueix -tal com ho hem observat en la pròpia Plataforma- a posicions de rereguarda de la mà de la burgesia mitjana progressista del país en qüestió involucrat en les pugnes interburgeses. No solament pel que fa a la influència econòmica, per exemple l’exportació de capitals de Rússia, sinó a més factors com la labor polític-militar que puguin, o no, exercir, que són deixats totalment de banda.

Un militant de Recortes Cero es va unir llavors a la discussió, defensant la pertinència d’un front ampli que aglutinés les diferents classes (i per tant interessos dispars) que formen el 90% de la població. Això es va concretar en un posicionament favorable a un Front Interclassista que pretén, directament, desembocar en el Partit o directament en la Revolució, movent-se doncs, en els caducs esquemes del partit de vell tipus: s’agrupa sindicalment a la classe sota l’únic teixit ideològic que, en la lluita de resistència, pot aconseguir, a saber, el burgès i, després, se la desplaça políticament a postures revolucionàries. Aquesta posició evidencia en aquest punt les diferents tàctiques de construcció del moviment revolucionari, irreconciliables entre si. És més, la insuficiència d’aquest punt de vista resideix en que no parteix de l’agrupació entorn de l’interès comunista -expressat en la seva teoria d’avantguarda- per a què, en el seu desenvolupament orgànic, es despleguin els organismes que serveixin per unificar a la classe en el seu moviment cap al comunisme.

És doncs, una reapropiació viciada de l’evolució entorn a la tàctica de la Internacional Comunista sobre el Front Únic: aquest es duu a terme donant per suposada l’existència de la Internacional Comunista i, les seves seccions nacionals, com a suport ideològic-polític i la possibilitat d’inclinar a sectors vacilants del Moviment Obrer en ascens. Després, s’abandonarà el moment de tracció política i ideològica, pretenent arribar a la unificació i claredat estratègica a posteriori, sense establir les mediacions polítiques per a això. El resultat va ser la seva mutació en Fronts Populars i, en última instància, en la política de reconciliació nacional. En el cas de Recortes Cero, a més, aquesta tesi és completament depenent de la caracterització de l’Estat Espanyol com un país dominat per l’imperialisme. En contraposició a això, l’FRML considera necessari esclarir un Pla polític que reculli quins són els vincles i mediacions -el fil vermell- que travessen el recorregut des de l’embrió prepartidari fins a la seva constitució en classe revolucionària, l’enfrontament antagonista amb el conjunt de la societat burgesa imperialista i la construcció conscient del comunisme.

Com a últim recurs, Recortes Cero, els raonaments del qual van ser solidaris als del militant d’UCE, va sostenir que Espanya no és un país imperialista i que, les corporacions pàtries, estan subordinades als capitals americans. A més, va considerar que els Estats Units es dedicarien a extreure la plusvàlua d’Espanya, a saquejar-la. Veiem doncs, la seva falta de perspectiva en l’assumpte. Espanya viu d’explotar, no explotada. En aquest context, la burgesia monopolista i financera no solament saqueja per al seu benefici, sinó per all del país en el seu conjunt, doncs part del seu benefici repercuteix -indirectament- en el proletariat de l’estat espanyol. Per il·lustrar això, de forma ràpida i concisa, es va posar com a exemple l’educació pública i, en concret, les taxes universitàries de les quals la matriculada solament paga el 25% dels costos d’un curs universitari, assumint l’estat -que es nodreix en bona mesura del valor capturat més enllà de les seves fronteres- els costos del 75% restant. Davant això, els militants d’UCE i Recortes Cero -de forma conjunta- van intentar reduir l’aristocràcia obrera als alliberats sindicals, als traïdors, mentre que el conjunt del proletariat viuria únicament del seu treball. Per descomptat, el proletariat persisteix als països imperialistes, formant fins i tot a Espanya la majoria de la població, però aquest, està fragmentat, dividit materialment -el seu sector directament beneficiat per l’imperialisme, d’una banda, i aquell que accedeix indirectament, sent les seves condicions de vida les de la seva simple reproducció, de l’altra-. I la seva subordinació a la influència política de l’aristocràcia obrera no constitueix un límit absolut per a la seva acció política com a Partit Comunista, la seva única forma d’existència capaç de fer entrar en escena la contradicció entre proletariat i burgesia com a contradicció principal. Suposa, això sí, una dificultat innegable. Però només fent-li front podrem les comunistes donar resposta a l
es tasques que, en el procés d’emancipació humana, genèrica, la nostra classe ens exigeix.

Després de la xerrada i el posterior debat, vam estar en un ambient més distès conversant amistosament amb una camarada de Balanç i Revolució (BiR), a qui agraïm la seva presència i el gest de la qual saludem. Si bé és cert que aquest model de tracte i relació política no pot substituir altres formats, animem a que aquest tipus de trobades se segueixin produint a la resta de l’Estat entre les qui integrem el pol de la reconstitució, perquè l’experiència a Barcelona, sent la primera d’aquestes característiques, va ser enormement positiva.

En conclusió, l’FRML veu necessari el desenvolupament de la teoria revolucionària en tots els seus aspectes, amb la finalitat d’elevar-la a l’alçada de les tasques de l’avantguarda (i a l’avantguarda al nivell de la teoria), tenint en compte que passem per un moment en què la majoria de destacaments renuncien al seu desenvolupament i, en nom de la teoria heretada, introdueixen tot tipus de concepcions o posicions revisionistes alienes al marxisme-leninisme -i per tant a l’elaboració de respostes conseqüentment revolucionàries als interrogants de la revolució que són requerides en la seva etapa actual-. Aquest acte, el resultat del qual valorem positivament, s’emmarca dins dels objectius de l’FRML, que no són solament desenvolupar la teoria, sinó també la seva difusió i defensa davant qualsevol organització política o individu, de la mà de la seva inserció en l’avenç polític de la Línia comunista.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *